dilluns, 18 de juliol de 2016

L'inici de la Guerra Civil a Terrassa

18 DE JULIOL. COMENÇA LA GUERRA CIVIL.

L’inici de la guerra civil no tingué a Terrassa enfrontaments armats importants. Ara bé, durant dos dies, el 18 i el 19 de juliol, la població va viure amb l’ai al cor. A Barcelona s’alçaren els militars i la sort de Terrassa, com la de tota Catalunya, depenia dels esdeveniments de la capital. Quan la rebel·lió feixista fou derrotada, començaren detencions i les confiscacions. S’iniciava així la guerra i la revolució.

El 16 de febrer de 1936 el Front Popular  guanyava les eleccions generals a les Corts de la República espanyola. A Terrassa també sortí victoriosa la candidatura del Front d’Esquerres, nom que prengué el Front Popular a Catalunya.  La major part de les dretes, encapçalades a Catalunya per la Lliga Catalana, acceptaren el joc democràtic, però aquells sectors més extremistes començaren a conspirar per enderrocar el govern republicà.  Durant la primavera del 1936, l’ambient es radicalitzà i les tensions entre sectors dretans i esquerrans augmentaren considerablement.  Finalment, els dies 17, 18 i 19 de juliol, un sector de l’exèrcit, amb el suport de falangistes, monàrquics, tradicionalistes i part de l’Església catòlica protagonitzà un cop d’estat contra el Govern que acabaria portant a Espanya a la guerra civil.


Milicians desfilant pel carrer Sant Pere i la placeta Font Trobada. Font: M. Montserrat-Arxiu Tobella


La insurrecció militar fou iniciada per les guarnicions de l’exèrcit destinades al protectorat marroquí la tarda del 17 de juliol de 1936.  La notícia arribà a Terrassa el dia següent, dissabte 18 de juliol. Aquell matí la ciutat es despertà tranquil·la, però les anomalies ja començaven a ser visibles.  Les comunicacions telefòniques amb Barcelona i la resta del país havien quedat tallades per ordre governamental i la Guàrdia Civil havia prestat vigilància a l’Ajuntament i altres edificis públics durant tota la nit. Al matí, arribà a la ciutat una secció dels Mossos d’Esquadra que també romangué a Casa Consistorial. Ja a la tarda, la ràdio va anunciar que una part de l’exèrcit espanyol destinat al protectorat del Marroc s’havia alçat en armes contra la República, però que a la Península la normalitat era absoluta. El nerviosisme, la por i la incertesa van començar a estendre’s ja que les notícies eren confuses. Eren certes les informacions governamentals de donava la ràdio? Circularen rumors de tota mena, reals o inventats segons interessos de partidaris d’un i altre bàndol. Si una cosa era clara era que allò que estava passant anava molt més enllà d’una simple revolta del regiment espanyol del Marroc.   Al vespre, tot indicava que allò anava de debò i era greu.  La gent sortia al carrer per intercanviar opinions. A la Rambla i al carrer Jodis (actualment Dr. Ullés), on s’hi celebraven una audició de sardanes i un ball, els músics van haver de deixar de tocar ja que tothom estava pendent de la ràdio. Ara bé, els altaveus no donaven cap notícia concreta sobre què estava passant a Barcelona i a la resta de la Península, només sonaven cançons patriòtiques catalanes i, més tard, crides als obrers a sortir al carrer per defensar la República.  
Concentració després de l'intent de cop d'estat al Raval Fermí Galán (actualment Raval de Montserrat).
Font: Fons AMAT-Baltasar Ragón.
Paral·lelament, els sectors d’extrema dreta de la ciutat ja feia dies que estaven al corrent de les intencions dels militars. Si més no, els seus dirigents més compromesos.  El dia 16 ja tenien la notícia que el dia següent era l’escollit per iniciar-se l’Alzamiento. El dissabte 18, quan tot Terrassa estava amb l’ai al cor sense saber massa què passava, membres del la Comunió Tradicionalista, Renovación Española i la CEDA  van rebre l’ordre d’acudir a la caserna de Sant Andreu de Barcelona per unir-se a la rebel·lió. Ja a al capvespre, un total de treta set terrassencs, entre els quals trobem els futurs alcaldes Matalonga i Clapés o el cap del requetè Josep Tapiolas, es reuniren al Gran Casino i per sortir en cotxe cap a Barcelona per unir-se a la rebel·lió. 


El dia 19 començà com un dia qualsevol, però no ho era. Tothom seguia pendent de la ràdio.  Els trens encara funcionaven i en arribar els periòdics de Barcelona van ser arrabassats per la població. Alguns veïns que havien agafat els primers trens cap a la capital catalana tornaren de seguida a Terrassa, ja que a l’arribar a Plaça Catalunya es trobaren enmig d’un autèntic cap de batalla i ni tan sols van poder sortir de l’estació. Alguns asseguraven que durant la nit havien sentit canonades procedents de Barcelona.  Alguns intentaven mantenir certa normalitat. Al Sant Esperit i a les Esglésies de Sant Pere s’hi efectuen les que serien les darreres cerimònies catòliques públiques, els enterraments de Francesc Brugueras i Antoni Capella, respectivament, però durant els funerals el tema principal de conversa era la situació del país. Mentrestant, les organitzacions antifeixistes convocaren una vaga general revolucionària i apel·laren als obrers a lluitar contra el feixisme:

A les masses populars en general.
Camarades
El feixisme finalment s’ha llançat a un moviment criminal contra el règim republicà i contra la classe obrera i les seves organitzacions.
L’intent d’imposar-nos una dictadura feixista criminal per aixafar totes les llibertats populars, ha estat respost amb una unanimitat imponent per totes les forces obreres organitzades.
Arreu d’Espanya, les milícies de la classe treballadora s’han posat en peu de lluita i s’han llençat amb tota l’energia a destruir els focus reaccionaris incubats en els “cuartos de banderas”.
Contra Gil Robles, contra Goicoechea, contra tota la púrria monàrquico-feixista, la classe treballadora, sellant un pacte de solidaritat cordial, s’ha aixecat amb les armes a la mà i ha emprès l’ofensiva més decidida.
L’allau dels obrers armats enquadrats en les milícies glorioses que ja saberen batre’s heroicament durant l’octubre de 1934 a Astúries, aixafarà amb la seva força i la seva disciplina exemplar l’intent i la contrarrevolució feixista.
Camarades: Tots en peu! Vivim els moments suprems en els quals les organitzacions obreres es juguen el seu dret a la vida. Cap esforç no serà en va. La reacció feixista ha d’ésser batuda implacablement. Cal aplastar els caus infectes on es tramen els complots terroristes contra les organitzacions progressives, contra la classe obrera conscient dels seus deures revolucionaris i contra la marxa cap a una societat millor.
Obrers de totes les tendències, sense excepció! Republicans amb consciència de classe, anarquistes, comunistes, socialistes, sindicalistes, ningú ha de mancar en la lluita a mort que hi ha entaulada al carrer.
Penseu amb el terror sanguinari dels règims feixistes. Cal impedir que s’introdueixin en el nostre país aquestes oligarquies que s’abeuren en la sang de la classe obrera. L’escarni i el dolor de la classe obrera soferta després de l’Octubre gloriós de 1934 han d’ésser l’exemple present a totes les consciències dignes.
A la nostra ciutat, com arreu de Catalunya i d’Espanya, les organitzacions obreres estan en concepte per a fer front revolucionàriament a qualsevol provatura que intenti el feixisme. S’està a punt de desencadenar l’ofensiva a la més lleu provocació.
Camarades! Els que esteu enquadrats en organitzacions obreres ja sabeu el vostre lloc, a engrossar les milícies del proletariat armat. Els que no esteu subjectes a cap disciplina d’organització, heu de prestar-vos també al sacrifici que sigui necessari. Confieu en la direcció d’aquesta Aliança, sellada per totes les forces obreres i poseu-vos sota la disciplina severa.
Camarades! A mesura que passen les hores la situació va esdevenint més favorable a nosaltres. El Govern domina la situació arreu del país. Únicament focus isolats continuen el moviment subversiu.
Però les organitzacions obreres, en previsió dels aconteixements, han decidit declarar la vaga general indefinida! Així la mobilització de les masses serà constant i eficient.
Cal acatar amb la fermesa més absoluta la consigna de vaga. Aquesta mesura serà el suport complementari que permetrà a les forces del Govern i a les milícies obreres l’aixafament del feixisme d’una manera total.
El carrer serà el nostre camp d’acció just en el moment que calgui.
Visquen les milícies armades del proletariat!
En peu l’aliança de tota la classe obrera!
Contra el feixisme de Gil Robles i sequaços!
Contra l’intent dictatorial dels militars monàrquics, Queipo del Llano, Franco, Cabanelles, i als que els secundin!
Tots sota la disciplina de les milícies antifeixistes!
Sense vacil·lacions amb les armes a la mà, manteniu-vos al vostre lloc de Lluitadors disciplinats i implacables!
Visca la vaga general!
Unió de Rabassaires, Partit Socialista Obrers Espanyol, Unió General de Treballadors, Confederació Nacional del Treball, Federació Anarquista Ibèrica, Unió Local de Sindicats Obrers, Partit Obrer d’Unificació Marxista, Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d’Esquerra Republicana (Estat Català), Partit Comunista de Catalunya i Joventuts Socialistes Unificades.

A la tarda, cinemes i teatres suspengueren les seves funcions a mitja sessió. La gent es llançà novament al carrer i es va concentrar especialment davant el Raval Fermí Galán (actualment Raval de Montserrat) per compartir opinions. Més tard, es difongué un manifest en què les organitzacions obreres i d’esquerres de la ciutat, declaraven la vaga general contra l’alçament feixista.  Finalment, cap al tard, les emissores donaren la notícia que el general Goded, un dels caps dels insurrectes, havia fet una crida a les seves tropes perquè dipositessin les armes si volien evitar més vessament de sang.  Les forces de l’ordre al servei de la Generalitat i centenars d’obrers antifeixistes havien aconseguit parar el cop. Catalunya es mantenia fidel a la República. Ara bé, bona part d’Espanya havia quedat sota el control dels facciosos. Aquella nit, començaren a circular els primers vehicles amb gent armada i a efectuar-se els primers registres i detencions. La majoria d’armes provenien de la caserna de Sant Andreu del Palomar, assaltada pels anarquistes i repartides entre les masses populars.  El dia 20, les organitzacions obreres s’apoderaren dels centres burgesos i religiosos, com el Gran Casino, el Círcol Egarenc, el Centre Social Catòlic o el Círcol Tradicionalista. El dia 21, davant l'atonida mirada de molts terrassencs, els milicians saquegen i incendien la Basílica del Sant Esperit. A Terrassa, com a tota Catalunya començava la guerra i la revolució.

El Gran Casino, seu de la burgesia industrial
 terrassenca, confiscat per la CNT.
Font: Fons AMAT-Baltasar Ragón.





dimecres, 14 d’octubre de 2015

Terrassa manté honors i distincions al franquisme

Durant el període de la dictadura franquista l’Ajuntament va concedir honors i distincions a diferents persones en reconeixement de la tasca que dugueren a terme dins l’estructura dictatorial del règim.
Un dels honors més alts concedits era la Medalla de la Ciutat, creada el 1942 i subdividida en tres categories (or, plata i bronze), la qual es concedia en reconeixement a mèrits que havien ajudat a enriquir Terrassa.  El primer guardonat amb la medalla fou el propi Franco i, fins la fi de la dictadura,  el seguiren alcaldes, ministres i organitzacions franquistes.
La medalla a Franco fou retirada l'any 2005 en un Ple Municipal, però aquesta fou l'única. La resta de col·laboradors amb dictadura mantingueren els honors concedits.
També trobem diversos carrers en honor a persones vinculades al franquisme. Els més significatius, per la implicació política del personatge al qual fan honor, són el Passeig Alfons Sala i el carrer Josep Tapiolas. 
El cas d'Alfons Sala és un cas especial. La seva importància política a nivell estatal comportà que els honors a la seva persona fossin molts. Així, a part del carrer del Passeig i la Medalla d'Or, també trobem dues plaques amb simbologia i frases feixistes.

Finalment, també cal esmentar les medalles al mèrit esportiu. Hom podria pensar que aquest tipus de medalles no tenen res a veure amb la militància i la ideologia dels guardonats, però els dos personatges esmentats en aquest recull la van rebre clarament per la seva posició dins les jerarquies del Règim.


A continuació els honors i distincions terrassencs al franquisme: 




Adolfo Roger Garcia 

Distinció: Medalla de Plata
Concedida per acord del Ple del 10 de novembre de 1961 i lliurada el 26 de novembre de 1961. 

Qui era? Escolapi, pedagog i escriptor. Resident a Terrassa des del 1924, on va fundar i dirigir el pupil·latge pels alumnes de l’escola Pia i l’Escola Industrial. Professor de l’Escola de Pèrits i Enginyers i capellà del col·legi Major Alfons Sala.
S’escapà de la repressió l’any 1936 i tornà acabada la guerra. Es convertí en assessor espiritual de la FET-JONS i fou omnipresent a tots els actes oficials fins els anys cinquanta. Realitzà xerrades i cursets per difondre la nova doctrina oficial i fer apologies de Franco i Calvo Sotelo. Mantenia una estreta relació amb les grans famílies industrials de la cituat. 

Motiu de la concessió: “por la posternosa y fecunda tarea apostólica, docente y patriótica desarrolada por espacio de casi medio siglo en Tarrasa [...] y esforzada labor, asi en magisterio como en la siembra y exaltación de los eternos ideales de Dios y España”   
Font: Acta de Ple del 10 de novembre de 1961. 

El 4 de novembre de 1949 també fou nomenat fill adoptiu. 

Alfons Sala Argemí 

Distinció: Medalla d’Or.   
Concedida per acord del Ple del 16 de juny de 1943 i lliurada el mateix dia.   

Qui era?  Nasqué a Olesa de Montserrat fill d’una família pagesa benestant. La seva família es traslladà a Terrassa, on Sala s’instroduí en el mon tèxtil en casar-se amb la filla d’un casa amb la filla d’un industrial, Mercè Amat.  La seva vida acabà orientant-se més en la vida política que no pas la tasca púrament industrial.

Fou escollit per primera vegada diputat el 1893 pel Partit Liberal Dinàstic i fou reescollit  i reescollit fins a 1893 i 1923, amb excepció del 1906, quan davant les perspectives d’èxit de la candidatura de Solidaritat Catalana, decidí retirar la candidatura.  Sala no representà els interessos de Terrassa, sinó els de classe dels industrials que aplegà al seu voltant. La prova és, per exemple, la seva defensa del treball infantil a les fàbriques.  Esdevingué el cacic del districte de Terrassa i combaté, des de la seva acta de diputat, el catalanisme, l’esquerra i també la Lliga Regionalista.

Fou l’encarregat de dissoldre la Mancomunitat del 1924. Alfons XIII li concedí el títol de Compte d’Ègara l’any 1926.

Durant els anys de la candidatura apadrinà la coalició ultradretana “Bloque Nacional”.

Va fugir de Catalunya el 1936 i es passà a la zona franquista, des d’on donà un actiu suport als rebels amb diferents proclames antirepublicanes, antidemòcrates i anticatalanes. 

Motiu de la concessió: El dia del seu aniversari “En reconocimiento a sus altos y insuperados servicios prestados a Tarrasa”   
Font: Tarrasa 17/07/1943



Altres honors: 
  1. Passeig Comte d'Ègara
  2. Dues plaques commemoratives (veure abaix)
  3. Terrassenc Il·lustre.


José Ibáñez Martín 
Distinció: Medalla d’Or. 
Concedida el 4 de maig de 1949 per acord de Ple i lliurada el 30 d'abril de 1950.


Qui era? Ministro de Educación Nacional  (1939-1951). Durant la II República havia sigut diputat per la CEDA.  Durant la guerra civil fou detingut, però aconseguí refugiar-se a l’ambaixada de Xile i passar-se a l’Espanya franquista, de la qual fou propagandista a l'exterior.  Després de la Guerra va ser nomenat ministre d’educació, lloc des del qual impulsà una educació nacional-catòlica,   la Ley Universitaria de 1943 i l’expansió dels centres d’ensenyança mitja a càrrec de l’església. Membre de les Cortes franquistes.  Durant un llarg període, va dependre del seu ministeri l’aparell de censura i propaganda de l’estat. Després de cessar com a ministre,  fou ambaixador a Portugal fins poc abans de morir. 

Motiu de la concessió: benefector insignio de nuestras instituciones culturales y nuestro patrimonio histórico.    
Font: Tarrasa 5/5/1949


El ministre d'Educació Nacional, José Ibáñez Martín
(assegut al centre, vestit de falangista) acompanyat de jerarques del III Reich


El 4 de febrer de 1949 se li concedí també el títol de Fill adoptiu. "por su apoyo a los intereses culturales de Tarrasa y en especial hacia las Escuelas Industriales, las Iglesias de San Pedro de Egara y el Castillo-Cartuja de Vallparadis"



Delegación  Comarcal de los Excombatientes 
Distinció: Medalla d’Or. 
S'acorda la condecoració el 23 de gener de 1952 acord per acord de Ple i el dia  26 gener “Día de la Liberación” de 1952 es fa el lliurament. 

Què era? Agrupació d’excombatents del bàndol feixista de la guerra civil. 

Motiu de la concessió: “Para testimoniar de un modo honroso y colectivo la profunda y perdurable gratitud de Tarrasa hacia tantos ciudadanos contribuyeron, con su esfuerzo y sacrificio, con su sangre y con sus vidas, a la salvación de la Patria, luchando durante la Cruzada en las filas de los gloriosos Ejércitos Nacionales, se acuerda conceder a la Delegación Comarcal de Excombatientes la Medalla de Oro de la Ciudad, el más alto galardón […] y que expresa y simboliza la permanente recordación y reconocimiento por su gesta, al contribuir a la redención de España y a la salvación de nuestra ciudad”  
Font: Acta de Ple del 23 de gener del 1952.



Joaquín Ruiz-Giménez  Cortés 
Distinció: Medalla d’Or
Concedida per acord del Ple del 4 de juny de 1954 i lliurada el 25 de març de 19657.  

Qui era? Durant la República milita a organtizacions catòliques i un clop esclatada la guerra fou detingut i empresonat. Aconseguí escapar-se i passà a l'Espanya rebel, on s'incorporà a l'Exèrcit. Ministro d’Educación Nacional entre 1951 i 1956, Consejero Nacional de FET-JONS i procurador en Corts.  Des del seu càrrec de minsitre va mantenir enfrontaments, sempre a porta tancada, amb els sectors més immobilistes del règim franquista i després de la seva dimissió va apropar-se a posicions democratacristianes.
Entre 1982 i 1987 fou Defensor del Poble a proposta del PSOE.

Franco juntament amb ell Ministre d'Educación Nacional Joaquín Ruiz Jiménez durant la inauguració el
1954 del Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias.
(http://laantiguabiblos.blogspot.com.es/2015/08/ensenanza-ciencia-e-idelologia-en.html)



Motiu de la concessió: "por sus atenciones a las enseñanzas y Escuelas Industriales de la ciudad"




Ejercito Español 
Distinció:  Medalla d’Or. Acord de Ple el 26 de gener de 1964 “Día de la Liberación”. (No lliurada) 

Què era?  L’Exèrcit era la columna vertebral de l’Estat franquista. El legitimador de la dictadura i el principal suport polític de Franco. 

Motiu de la concessió: Medalla concedida en motiu del 25 aniversari de la “Liberacion”




Josep Clapés Targarona
 Distinció: Medalla d’Or 
Per acord de Ple el 3 de febrer de 1967 i lliurada el 4 de juliol de 1972.


Biografia: Fill d’una família industrial. De jove milità a diferents organitzacions d’extrema dreta, com Unión Patriótica, Renovación Española o Peña Ibérica. El 18 de juliol de 1936 fou un dels terrassencs voluntaris que es sumà a l’alçament miltiar contra la República. Passà a l’Espanya feixista i s’enrolà a l’Exèrcit de Franco. Acabada la guerra fou dirigent del Hogar del Ex-Combatiente, regidor des del 1948 i alcalde des de 1953 fins el 1964. El 1958 també fou procurador en Corts.  Durant la seva alcaldia, la ciutat va patir el creixement desmesurat i l'especulació immobiliària al llit de la riera, sense que l'Ajuntament prengués mesures efectives per solucionar el problema. Les terribles conseqüències d'aquesta política es van veure la tràgica nit del 25 de setembre de 1962.

Fins els seus últims dies es declarà franquista i falangista. 

Clapés i Franco el 1963, durant la visita del "Caudillo" a la ciutat un any desrpés de les Riuades. Font: https://lanittragica.files.wordpress.com/


Motiu de la distinció: “por su ejemplar actuación al frente de la alcaldía”  
Font: Ple 3 de febrer del 1967



El 21 d’abril del 1967 també va rebre la Medalla al Mèrit Esportiu.



Joaquim Amat Llopart 
Distinció: Medalla de Plata. 
Concedida per acord de Ple el 21 de desembre de 1945 i lliurada 26 de gener de 1946, "Día de la Liberación" 

Biografia: Industrial. Afiliat a Renovación Española durant la República. El 1936 passa al bàndol feixista i s’allista voluntari a l’exèrcit, aconseguint ser sergent i cap de Falange. El 1939 fou nomenat cap local de FET-JONS.

Alcalde del 1940-1945, període de gran repressió contra molts ciutadans terrassencs. Destituït el 1945, posteriorment va ser diputat provincial (1946-1949) i vicepresident del Institut Industrial (1948-1950).

Motiu concessió:  “la concesión viene a testimoniar la perenne gratitud y la admiración de los tarrasenses hacia el benemérito compatricio, que tan ejemplarisimamente rigió durante cinco años los intereses de Tarrasa”. 
Font: Tarrasa 24/12/1945.



El Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa Veglison
donant la mà a Alfons Sala en un acte l'any 1941.
A darrera Joaquim Amat, alcalde.
FONT: Figueres, Pere, Terrassa Gràfica, Premsa de Terrassa, Terrassa 1994.



Josep Homs Bages 
Distinció:  Medalla de Plata. 
Concedida per acord de Ple el 23 de gener de 1952 i lliurada el 26 de gener de 1953. 


Biografia:  Industrial, de procedència salista i vinculat al Partit Radical durant la República. Va ser alcalde de Terrassa després dels fets d’octubre  per designació governativa (1935-1936).

El 1939, quan els franquistes van ocupar la ciutat, ell va ser novament alcalde, el primer de la dictadura.


Motiu concessió:  “testimonio de la gratitud de Tarrasa, a don José Homs Bages, Alcalde que fué de esta poblacion des de la Liberación hasta septiempre de 1940, quien durante el expresado periodo, puso de manifiesto mediante audaz y patriotica tarea, tan esforzado y meritorio provecho para los intereses morales y materiales de la población” 
Font: Tarrasa, 25/01/1939 

José Antonio Elola Olaso
Distinció: Medalla al Mèrit Esportiu
Concedida per acord del Ple del 22 de març de 1963 i lliurada el dia 30 del mateix mes.

Motiu de la concessió:  "en testimonio de gratitud por el valioso apoyo prestado a los intereses deportivos de la ciudad"


Qui era? Fou falangista combatent al bàndol franquista durant la guerra civil i Governador Civil de Ciudad Real i de Sevilla. Dins la Falange ocupà els càrrecs de delegat nacional de Educación Física y Deportes, delegat nacional del Frente de Juventudes i membre del Consejo Nacional. També va ser regidor a l’Ajuntament de Madrid i Procurador en Corts (1943-1976).

També President del Comitè Olímpic Espanyol.




Juan Antonio Samaranch Torelló 
Distinció: Medalla al Mèrit Esportiu
Concedida per acord del Ple del 22 de març de 1963 i lliurada el dia 21 d'agost de 1962.

Motiu de la concessió:  en motiu de la inauguració de la zona esportiva "gratitud por las constantes ayudas recividas de la Corporación Provincial, que permitieron en mucho el logro del proyecto esbozado"


Juan Antonio Samaranch fent la salutació feixista
en la commemoració del "18 de julio" de 1974.
Qui era?  Professor mercantil i empresari. Fill d'una família acomodada, passà la major part de la guerra a Catalunya. Quan va ser cridat a files s'incorporà a l'Exèrcit republicà però es passà a l'Espanya franquista. Acabada la guerra féu el servei militar i acabà els estudis. Militant de la Falange des de jove, de 1955 a 1964 fou regidor d’esports de l’ajuntament de Barcelona, i de 1964 a 1977 fou procurador a les Corts franquistes. Fou també seleccionador estatal d’hoquei sobre patins i posteriorment president de la federació espanyola d’aquest esport, del comitè olímpic estatal (1967-70) i de la diputació de Barcelona (1973-77).

Josep Tapiolas Castellet
Distinció: Carrer
Qui era? Dirigent de la Comunió Tradicionalista i la seva milícia armada, el Requetè.
Fou uns dels conspirador del cop d’Estat de 1936 a Terrassa. De fet, es pot considerar un dels terrassencs més implicats en el cop. Participà activament a la sublevació a Barcelona. Amagat durant la guerra civil, quan aquesta finalitzà ocupà el càrrec de Delegado de Frentes y Hospitales de la FET-JONS de Terrassa. Mica en mica però, es distancià dels postulats del Règim.





PLAQUES COMMEMORATIVES A ALFONS SALA



Carrer Puig Novell n.18

Acabada la Guerra Civil, el primer homenatge, dels molts que li van dedicar al llarg de la dècada dels quaranta a Alfons Sala, va ser la col.locació d’una placa de ferro forjat a la seva casa nadiua del carrer del Puig Novell, la qual havia estat confiscada durant la guerra. En aquesta placa hi ha reflectida una imatge al·legòrica de la indústria, el comerç i les arts, i al costat la dedicatòria següent: 

«A los 16 dias de junio del año 1863 nacio en esta casa el excm. Sr. D. Alfonso Sala Argemí primer Conde de Egara / Tarrasa agradecida dedica este homenaje de rehabilitación a su hijo predilecto / 2 de juliol de 1939 / año de la Victoria».



Passeig Comte d'Ègara n. 2-4

 «Paseo Conde de Egara / la Ciudad que prestigió enaltece su recuerdo».








dimarts, 17 de març de 2015

El primer míting de la Transició


Durant els darrers anys del franquisme, Terrassa era coneguda com “Terrassa la roja” en
al·lusió a la força que el moviment antifranquista havia adquirit a la ciutat.   El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), era, en el moment de la mort de Franco, la força política amb més militants i la millor organitzada. La formació tenia a Terrassa 416 militants clandestins el novembre de 1975 repartits en tots els barris, essent ca n’Anglada el barri amb més activistes. Amb aquestes xifres era també una de les agrupacions locals comunistes més importants de tot l’Estat. El seu compromís en la lluita contra la dictadura venia de lluny. L’avalaven anys de lluites, protestes i manifestacions, pallisses i detencions contra la seva militància.  Aquesta gran força es manifestà mig any després de la mort del dictador, un dissabte a la nit, concretament el 29 de maig de 1976, en el míting que el partit celebrà al pavelló de l’SFERIC. Aquell acte, que aplegà milers de persones, fou el primer míting de l’esquerra tolerat a tot l’Estat des de la fi de la Guerra Civil. Dic tolerat perquè es comptà amb el vist-i-plau de l’inspector de policia i del Governador Civil, però sense  que el permís formal arribés a arribar mai.  Cal recordar que tot i la mort de Franco el novembre de 1976, les estructures del Règim es van mantenir intactes fins poc abans de les eleccions del juny de 1977 i per tant, el PSUC continuava essent il·legal.  Per aquest motiu, no pogueren utilitzar les seves sigles en públic i l’acte portà el títol de “una opció de futur”. Tot i així, els seus militants volgueren aquella convocatòria esdevingués una autèntica demostració de força dels qui propugnaven una ruptura amb l’Estat feixista per iniciar un camí cap a la democràcia i una transició al socialisme. Se’n sortiren prou bé: unes 3.000 persones s’aplegaren al pavelló per escoltar les intervencions de Pere Ardiaca, Magda Segura, Rafael Royo, Agustí Daura, Roc Fuentes i Joan Busquet. Hi acudiren molts militants i simpatitzats del partit d’arreu de Catalunya, gran part dels quals s’hagueren de quedar fora. L’acte, que durà força més del previst, es convertí en un clam multitudinari per la democràcia, el socialisme, la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. 

Panoràmica del míting. S'hi pot llegir el lema "socialisme en llibertat" a l'escenari. Font: Enric Cana, citat a Combat per la Llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)
Ara bé, la principal organització de l’antifranquisme no tingué suficient capacitat d’adaptació a la nova situació que s’obria.  El PSUC era un partit reconstituït en la clandestinitat, que basava la seva lluita en accions contra la dictadura i el sistema que aquesta imposava. La ruptura que propugnaven els comunistes amb l’Estat franquista no es produí, i la política de consens que seguiren els dirigents del partit, així com l’ascens de les formacions socialdemòcrates, comportaren el desencant entre els militants. Les escissions i el descens de militància van ser la realitat dels següents anys de la Transició. Deu anys després, la formació de l’antifranquisme esdevindria a Terrassa una formació testimonial, lluny del partit de masses que molts havien somiat. 

Grades del pavelló durant el míting del PSUC. Font: Terrassa segle XX (Diari de Terrassa)
 FONTS:

LACUEVA, Josep Lluís; MÀRQUEZ, Manuel; Plans, Lourdes. Combat per la llibertat: memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)

Terrassa segle XX. 1867-1993. Ed. Diari de Terrassa. Terrassa, 1993.

diumenge, 25 de gener de 2015

La Casa del Poble, una història espoliada



Quan es compleixen setanta-sis anys de l’ocupació de Terrassa per part del exèrcit feixista de Franco, val la pena recordar que les conseqüències d’aquella fatídica data (26 de gener de 1939) encara són ben visibles en ple centre de la nostra ciutat.  A la part baixa del carrer Cremat, hi trobem un gran edifici amb els balcons tapiats, en un estat precari, gairebé abandonat.  Doncs bé, aquest immoble va ser fins el 1939 el veritable centre social de les classes populars de Terrassa, la Casa del Poble.

A inicis del segle XX, el republicanisme al nostre país era molt més que una opció política que
proposava un  simple canvi en la figura del cap de l’Estat.  Era una visió del món, un conjunt de pensaments que propugnaven un veritable canvi social posant en marxa una sèrie de reformes de certa entitat i impacte popular que permetessin la conformació d’una societat més igualitària i justa. Pels republicans, República era sufragi universal, separació Església-Estat, minimització (o dissolució) de l’exèrcit i generalització de la milícia ciutadana, fixació dels drets de reunió i associació, educació per tothom etc. Alguns fins hi tot anaven més enllà; aquesta República havia de ser Federal, amb el poder descentralitzat als municipis i les regions.  Per aquest
motiu, tant o més important que l’activitat política era l’activitat cultural, entesa com un mitjà per formar les classes populars i avançar cap a una societat moderna, secular i democràtica.  Per tal de dur-ho a terme, era necessari la constitució d’associacions i espais que permetessin la difusió de les idees republicanes i la socialització popular.




L’agost de 1903, amb la voluntat de consolidar la presència republicana entre les classes populars i difondre les seves idees, es constituí la Fraternitat Republicana, producte de la unificació de les diferents faccions republicanes existents a la nostra ciutat.  La nova associació va estar presidida  per Domènec Palet i Barba i comptava amb uns 700 socis.   El pas següent fou aconseguir un gran local que els permetés dur a terme llurs aspiracions.  Les obligacions administratives d’aquell moment obligaren a la Fraternitat a crear una societat anònima per tal de dur a terme la compra del nou local.  L’octubre de 1903 es constituí a Barcelona davant notari la Casa del Poble Societat Anònima i es signava la compra de l'edifici situat al carrer Cremat número 15, propietat fins aquell moment del farmacèutic i literat Pere A. Ventalló.  El nou centre social havia de servir de lloc de reunió per els “ciutadans d’idees progressistes” i en el qual poguessin tenir cabuda “les entitats o col·lectivitats de tendència demòcrata progressista sota l’ideal republicà”.  Un mes més tard, el 29 de novembre, es signà un acord mitjançant el qual la societat Casa del Poble cedia l’immoble a la Fraternitat Republicana.   L’edifici i els seus terrenys s’havien comprat per un preu total de 77.500 pessetes, que fou pagat en tres terminis. El termini d’entrada inicial fou abonat per  un “grup d’entusiastes correligionaris” (entre ells, Antoni Marsà, Francesc Ciurana i Domènec Palet i Barba) el segon fou pagat gràcies a un emprèstit del qual els socis en podien adquirir obligacions, mentre que el tercer fou liquidat mitjançant un crèdit al Banco Hipotecario, que s’aniria pagant mica en mica (i no sense dificultats)  amb les aportacions dels socis i la pròpia activitat de la Casa del Poble.  L’embranzida del moviment republicà es traduí en les successives victòries electorals de les candidatures republicanes a nivell local, controlant el consistori municipal des del 1903 fins els anys posteriors a la Setmana Tràgica.  Per primera vegada, Alfons Sala tingué dificultats per guanyar l’acta de diputat del districte. De fet, si continuà essent diputat fou gràcies al caciquisme fortament arrelat en els rurals pobles del districte com Mura, Talamanca, Olesa, Rellinars, Ullastrell o Vacarisses.

La Casa del Poble de Terrassa fou la primera de tota Catalunya i representava un nou model
de sociabilitat dels partits republicans que anava molt més enllà de la simple activitat política.  S’hi dugueren a terme un gran nombre d’activitats culturals, recreatives, pedagògiques i instructives i esdevingué un actiu centre social per a obrers i famílies humils. La seu es componia de baixos, primer i segon pis i golfes. Als baixos hi havia un cafè amb una sala de billars adjunta. Al pis principal hi havia la sala de reunions, una espaiosa biblioteca, la redacció del periòdic Fraternitad Republicana, una ampliació del cafè i les habitacions d’alguns empleats de la casa. Al segon pis les aules de l’escola,  on s’impartien classes als infants mitjançant moderns sistemes pedagògics basats en el pensament laic i racionalista i també una escola nocturna d’adults gestionada de forma desinteressada per membres de la Joventut Republicana. Rere la casa hi havia un gran pati hi havia un gran pati vorejat per dues rengleres d’acàcies que servia com a terrassa del cafè. A tocar d’aquest i amb accés també pel carrer Unió, un gran teatre que es feia servir per a la celebració de mítings, conferències, balls i festivals.  Era doncs, una vertadera seu social i d’esbarjo per a les classes populars de la ciutat.   Terrassa no tenia Ateneu popular o obrer. No li calia; la casa del poble feia totes les seves funcions.  Tenim constància que la Fraternitat era la segona entitat amb més socis de la ciutat, només superat pel Casino del Comerç (segons el cens de societats publicat el 1 de setembre de 1906)

El jardí del cafè de la Casa del Poble. Fotografia: probablement Josep Rigol. (La Campana de Gràcia, 19-09-1910. Arxiu Tobella)



L’any 1907, la Casa del Poble - Fraternitat Republicana patiria una escissió.  Arran de la creació de la Solidaritat Catalana, a la qual s’adherí, els republicans lerrouxistes es desvincularen de l’entitat i crearen el Centro Republicano Radical Instructivo.  Els seguidors de Lerroux havien estat uns sector fonamental a l’hora de crear la Fraternitat, però l’esperit catalanista de la Solidaritat Catalana era incompatible amb el populisme espanyolista que predicaven.  Els republicans terrassencs, aliats ara amb el catalanisme regionalista, donarien suport a la candidatura de Solidaritat encapçalada a Terrassa per Amadeu Hurtado, republicà federal.  A partir d’aquell moment, la Fraternitat es vinculà cada cop més a l’ideal nacionalista sota el lideratge de Palet i Barba.  El 1908 sortiria al carrer un nou portaveu escrit en català, Futurisme.  Entre les seves parets es constituïren les seccions locals de la Joventut Nacionalista Republicana (1910) i la Unió Federal Nacionalista Republicana (1911).



La repressió de la Setmana Tràgica (1909) es traduí amb un davallada electoral i els republicans,  novament dividits, no tornarien a controlar l’Ajuntament fins les municipals del 1931. Malgrat tot, la Casa del Poble continuà sent un vertader centre social i agrupant una gran massa de classes populars.



Durant la Dictadura de Primo de Rivera, per tal de sobreviure a la repressió i evitar la possible clausura, la Casa del Poble va haver de suspendre la seva activitat política i camuflar-se com a societat cultural.   Contràriament al que es pugui pensar, la seva activitat no disminuí (tret de la política):  es va reformar i ampliar les sales de ball i es crearen seccions d’art i d’Esperanto i també un grup coral. Alguns dels militants de la Fraternitat però, foren perseguits; el mes d’octubre de 1928,  quan la Dictadura ja començava a mostrar els seus símptomes d’esgotament,   el que esdevendria alcalde el 1931, Samuel Morera, i els futurs regidors Valentí Puigdomènech i Francesc Casas foren detinguts per repartir octavetes revolucionàries.



L’adveniment de la República significà un nou salt qualitatiu i quantitatiu pel que fa a l’activitat i el nombre de socis de la Casa del Poble.  La Fraternitat Republicana s’adherí a la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya i quan  el 14 d’abril de 1931 arribaren les primeres notícies de la proclamació de la República a Barcelona, els regidors republicans electes es van reunir a la Casa del Poble per prendre el timó del govern de la ciutat i conduir Terrassa cap a la República. Amb el carrer Cremat i el Raval plens, els regidors van enfilar cap a l'Ajuntament i per hissar les banderes tricolor i catalana i proclamar la República. Un grup de joves va entrar a l'Ajuntament i es va emportar els retrats d'Alfons XIII per cremar-los al Raval. Durant els anys següents l’activitat a la Casa del Poble fou contínua. Destacades figures del moviment republicà català i espanyol visitaren la Casa del Poble per a participar en mítings i actes culturals. És el cas de Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel Azaña o el conseller de cultura Ventura Gassol. 

Samuel Morera, Francesc Macià i Domènec Palet i Barba al pati de la Casa del Poble. Anys 30.
Font: AMAT-Ragon




La Casa del Poble va esdevenir el vertader centre neuràlgic social i polític de la ciutat.  En dates tan significatives com el 6 d’octubre o l’estiu i la tardor de 1936,  fou escenari de grans fets històrics que significaren un abans i un després en la història de la ciutat.  
 
La Casa del Poble, seu d'ERC durant els anys 30. Font: AMAT-Ragon



La tarda del 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola des del Palau de la Generalitat de Barcelona.  La proclama fou emesa per la ràdio i immediatament, la Casa del Poble es començà a omplir d’obrers i escamots de les JEREC per seguir els esdeveniments. Reclamaren armes per defensar l’Estat Català davant del que pogués passar, però tret d’algunes escopetes de caça que podien tenir,  d’armes se’n van veure poques i molts se’n tornaren a casa.  La revolta fou sufocada per l’Exèrcit i al cap de pocs dies,  la Casa del Poble fou clausurada fins el març del 1935 i l’Acció suspesa fins el mes de febrer. 

Amb l’esclat de la Guerra Civil, la Casa del Poble va esdevenir centre de reclutament de milícies antifeixistes i també centre de mítings propagandístics i activitats culturals per reclutar diners pel front.  Fent un buidatge de la premsa de la d’aquell moment, podem considerar que fins a 260 terrassencs socis de la Casa del Poble marxaren voluntaris al front d’Aragó durant l’estiu i tardor de 1936. 





El migdia del 26 de gener de 1939, les tropes de Franco ocupaven la ciutat i la seu de l’ERC era assaltada pels ocupants.  Com si es tractés d’un botí de guerra,  els falangistes hi establiren la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical del règim, l’únic legal, que agrupava empresaris i obrers, on aquests darrers no tenien cap mena de força de pressió.   El Teatre de la Casa del Poble del carrer Unió seria enderrocat l’any 1955 i el 1961 s’hi inauguraria la nova seu de la CNS.  La Casa del Poble passà a estar ocupada per comerciants de queviures a la planta baixa, mentre que els pisos superiors i el pati quedaren abandonats.

Amb la mort del Franco i l’arribada de la democràcia, els militants de l’ERC, alguns joves i d’altres veterans de la II República, reivindicaren de nou la Casa del Poble.  Es negocià amb l’Ajuntament perquè aquest actués d’intermediari amb Madrid per recuperar-la.  Els regidors municipals havien estat escollits encara mitjançant el sistema d’elecció franquista, però els canvis que s’estaven produint al país i el tarannà negociador de l’alcalde Jofresa van permetre que en el Ple del 6 de juny del 1978, es sol·licités la devolució de la Casa del Poble al Ministeri de Treball de Madrid, titular legal de l’immoble després de la dissolució de les organitzacions del “Movimiento Nacional”.  La devolució oficial però, no va arribar mai.

Aquest fet comportà que els republicans optessin per la via ràpida. El 10 de febrer del 1979 intentaren ocupar el local i produïren enfrontaments verbals entre els venedors que tenien les seves parades a la Casa del Poble i els militants d’ERC.  Tres dies més tard, els militants d’ERC arribaren a un acord amb els comerciants i els republicans pogueren instal·lar-se els pisos superiors de l’edifici. A més a més,  també s’ocupà el pati i un edifici annex al costat d’aquest.





L’any 1999, l’Ajuntament tècnics de l’Ajuntament dictaminaren que l’edifici estava en perill d’ensorrament. Degut a que la propietat de l’edifici continuava estan en mans del Govern espanyol i ningú podia fer-se càrrec de les obres, ERC hagué d’abandonar l’immoble i aquest fou tapiat i semiabandonat.  Quan PSOE guanyà les eleccions legislatives del 2004, semblava que l’espoli arribaria a la seva fi, però tot quedà en una il·lusió i la Casa del Poble, continua essent avui en dia propietat el Ministeri de Treball i Assumptes Socials del Govern espanyol.  Mica en mica, a causa del pas del temps i la pròpia acció de la naturalesa, la Casa del Poble es va degradant cada cop més.  El que havia estat centre social de les classes populars de la ciutat, avui en dia és només una gran edifici abandonat. Les cartes continuen arribant en nom del mateix titular de l’edifici que el 1939: La Falange Española Tradicionalista y de las JONS





Actualment, cap institució té interès perquè això canviï i es faci justícia amb tots aquells que es deixaren la pell pels ideals republicans que la Casa del Poble representava.


Pati de la Casa del Poble a inicis segle XX. Font: Terrassa 1901-1919
Pati de la Casa del Poble actualment, el 2015. Font pròpia
  


FONTS CONSULTADES

COLOM , Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica.

FIGUERAS, Pere. TAPIOLAS, Judit. Terrassa 1901-1919

MUÑOZ, Anna. FONT, Dolors. Terrassa 1920-1930

RAGON, Baltasar. Historials dels anys 1931-1935

RIERA, Josep Mª. Terrassa 1979

PUY, Josep. Alfons Sala, Industrial i Polític.


PUY I JUANICO, Josep. “La Terrassa de la Restauració”. Dins MARCET I GISBERT, Xavier (coord). Història de Terrassa


MARCET, Xavier. Terrassa segle XX. 1867-1993

 http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/