L’ofensiva
Durant les vigílies de Nadal de
1938, l’exèrcit de Franco va llançar final contra Catalunya. Els republicans havien estat derrotats a la
Batalla de l’Ebre, on l’Exèrcit Popular havia cremat els seus últims cartutxos
i havia quedat totalment incapaç d’afrontar una nova lluita. A l’altra riba del
riu, les forces feixistes es trobaven reforçades amb una gran quantitat de recursos humans i
materials alemanys i italians. Malgrat aquesta clara desigualtat les forces
republicanes van oferir una resistència tenaç que va durar durant gairebé dos
mesos, fins el 13 de febrer de 1939. Els
comandaments republicans sabien de sobres que aquella batalla estava perduda,
però l’objectiu no era guanyar sinó resistir per tal de salvar el màxim nombre
de vides civils. Les històries de les massacres comeses a Andalusia durant els
primers mesos de la guerra, quan les tropes de la Legión avançaven a gran velocitat i assassinaven a tots els
sospitosos de ser rojos a tots els
pobles que ocupaven, havien arribat a Catalunya. Calia actuar en conseqüència,
era necessari guanyar temps per tal de que tots els compromesos
amb la democràcia poguessin enfilar (majoritàriament a peu) el seu camí cap a
l’exili.
Portada de La Vanguardia anunciant l'ofensiva franquista de 1938
El que va passar a Terrassa durant aquells dies és el mateix que va passar a tot Catalunya: Pels vols del cap d’any de
1938-39 gairebé tots terrassencs eren conscients que els franquistes
arribarien; era qüestió de dies, setmanes o potser mesos, però aquest final era
inevitable. Gairebé tothom sabia que la República havia estat derrotada a la
pràctica després de la retirada a l’Ebre.
Eren molts els que desitjaven que arribés aquest dia, alguns, la majoria,
no per una qüestió d’afinitat ideològica, sinó per posar fi a l’escassetat, la
penúria i la por a ser bombardejats. D’altres ho esperaven per sortir dels seus
amagatalls, tornar a la feina o recuperar les seves propietats.
A Terrassa: Mobilitzacions, derrota i exili
Durant aquests darrers dies de l’etapa republicana, els carrers de la ciutat s’omplen de refugiats, soldats, ferits i presoners de guerra. L’arribada de ferits havia sigut constant des mitjan de 1937 i ara, gener de 1939, l’Hospital es veu totalment desbordat. El Casino del Comerç del carrer Sant Pere i el local dels Amics de les Arts són habilitats com a hospitals militars, mentre que els locals dels partits polítics s’hi estableixen autoritats militars i al Teatre Alegria s’hi tanquen presoners de guerra. Comencen a arribar fugitius dels pobles del sud-oest de Catalunya que ja han caigut en mans dels feixistes; són escenes de famílies, amb els avis, la mare i els fills (el pare, en molts casos, és al front, mort o desaparegut) a peu o, els que tenen sort, amb un carro carregat amb tot allò que han pogut endur-se de casa abans de marxar, fins hi tot mobles i matalassos. Mentrestant, les autoritats criden les lleves per anar al front d’una manera desesperada. La joventut de vint i trenta anys ja ha estat cridada a files feia mesos, de forma que només queden els adolescents i els homes de més de quaranta anys. Es crida la lleva del 1942, és a dir, els joves que han de complir 21 anys aquest any, adolescents que tenen 16 o 17 anys. També es criden els homes de les lleves del 1914 al 1921 i tots els suboficials i oficials retirats. Es dona més d’un cas que pare i fill són cridats alhora per incorporar-se a files, tot que en la majoria de casos deserten o directament no s’arriben a incorporar. Ningú es vol enrolar a un exèrcit que ja està pràcticament derrotat. Al passeig, els Guàrdies d’Assalt paren a tothom qui passa i detenen els indocumentats en edat militar. Qui sí s’incorpora a files és el batlle Marcel·lí Sàbat, de la CNT, qui és substituït al càrrec per Joan Prat Castellà, també anarcosindicalista i el darrer alcalde republicà de Terrassa.
Les files gairebé desfetes l'Exèrcit republicà, compost en gran part per joves de 17-18 anys, es retiren progressivament cap a França. Alguns soldats opten per abandonar una lluita considerada inútil i tornar a peu cap a casa. Un d'ells és Baltasar Jorba, de 18 anys, qui després de ser hospitalitzat a Montserrat decideix tornar amb la seva família i emprèn el camí a peu cap a Terrassa. D'altres, com en soldat Joan Ullés, sergent de l'exèrcit amb només 18 anys, creuaran la frontera. Iniciaven així un exili que per alguns duraria més de quaranta anys.
Per la seva banda, autoritats i aquells més compromesos políticament (especialment els comunistes del PSUC) intenten fer una crida desesperada a la resistència. El dia 9 de gener, en una sessió a la sala de plens de l’Ajuntament, el consistori “s’adheix amb incommovible fe a l’Exèrcit, que conté l’enemic com a preludi de la victòria definitiva” El dia 21 es publica el darrer número de l’Acció, òrgan d’ERC i el 22, de El Dia, òrgan del PSUC. Ambdós fan crides a la resistència. El dia 23 surt un nou diari, Terrassa, que ha de ser la veu unida de totes les organitzacions antifeixistes, amb unes lletres ben grans que diuen “Tothom a cavar trinxeres” ... en sortirà només un número. Malgrat les consignes dels cartells, dels diaris i de la ràdio, no hi ha res a fer: El dia 15 han caigut Tarragona i Reus i el dia 21 Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. En vista de la situació, el President de la República, Manuel Azaña, que des de fa poc més d’un any viu a Matadepera, emprèn el camí cap a l’exili. L’Ajuntament decreta l’evacuació de la ciutat i aquells que encara no han marxat comencen a fer-ho. L’endemà, s’evacua l’hospital i els locals de les organitzacions republicanes són abandonats. Centenars de refugiats s’amunteguen en vagons de càrrega de l’Estació del Nord, però no hi ha locomotores i la majoria han de marxar a peu. El fred és intensíssim i la sensació de derrota és real i present.
A Terrassa: Mobilitzacions, derrota i exili
Durant aquests darrers dies de l’etapa republicana, els carrers de la ciutat s’omplen de refugiats, soldats, ferits i presoners de guerra. L’arribada de ferits havia sigut constant des mitjan de 1937 i ara, gener de 1939, l’Hospital es veu totalment desbordat. El Casino del Comerç del carrer Sant Pere i el local dels Amics de les Arts són habilitats com a hospitals militars, mentre que els locals dels partits polítics s’hi estableixen autoritats militars i al Teatre Alegria s’hi tanquen presoners de guerra. Comencen a arribar fugitius dels pobles del sud-oest de Catalunya que ja han caigut en mans dels feixistes; són escenes de famílies, amb els avis, la mare i els fills (el pare, en molts casos, és al front, mort o desaparegut) a peu o, els que tenen sort, amb un carro carregat amb tot allò que han pogut endur-se de casa abans de marxar, fins hi tot mobles i matalassos. Mentrestant, les autoritats criden les lleves per anar al front d’una manera desesperada. La joventut de vint i trenta anys ja ha estat cridada a files feia mesos, de forma que només queden els adolescents i els homes de més de quaranta anys. Es crida la lleva del 1942, és a dir, els joves que han de complir 21 anys aquest any, adolescents que tenen 16 o 17 anys. També es criden els homes de les lleves del 1914 al 1921 i tots els suboficials i oficials retirats. Es dona més d’un cas que pare i fill són cridats alhora per incorporar-se a files, tot que en la majoria de casos deserten o directament no s’arriben a incorporar. Ningú es vol enrolar a un exèrcit que ja està pràcticament derrotat. Al passeig, els Guàrdies d’Assalt paren a tothom qui passa i detenen els indocumentats en edat militar. Qui sí s’incorpora a files és el batlle Marcel·lí Sàbat, de la CNT, qui és substituït al càrrec per Joan Prat Castellà, també anarcosindicalista i el darrer alcalde republicà de Terrassa.
Les files gairebé desfetes l'Exèrcit republicà, compost en gran part per joves de 17-18 anys, es retiren progressivament cap a França. Alguns soldats opten per abandonar una lluita considerada inútil i tornar a peu cap a casa. Un d'ells és Baltasar Jorba, de 18 anys, qui després de ser hospitalitzat a Montserrat decideix tornar amb la seva família i emprèn el camí a peu cap a Terrassa. D'altres, com en soldat Joan Ullés, sergent de l'exèrcit amb només 18 anys, creuaran la frontera. Iniciaven així un exili que per alguns duraria més de quaranta anys.
Per la seva banda, autoritats i aquells més compromesos políticament (especialment els comunistes del PSUC) intenten fer una crida desesperada a la resistència. El dia 9 de gener, en una sessió a la sala de plens de l’Ajuntament, el consistori “s’adheix amb incommovible fe a l’Exèrcit, que conté l’enemic com a preludi de la victòria definitiva” El dia 21 es publica el darrer número de l’Acció, òrgan d’ERC i el 22, de El Dia, òrgan del PSUC. Ambdós fan crides a la resistència. El dia 23 surt un nou diari, Terrassa, que ha de ser la veu unida de totes les organitzacions antifeixistes, amb unes lletres ben grans que diuen “Tothom a cavar trinxeres” ... en sortirà només un número. Malgrat les consignes dels cartells, dels diaris i de la ràdio, no hi ha res a fer: El dia 15 han caigut Tarragona i Reus i el dia 21 Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. En vista de la situació, el President de la República, Manuel Azaña, que des de fa poc més d’un any viu a Matadepera, emprèn el camí cap a l’exili. L’Ajuntament decreta l’evacuació de la ciutat i aquells que encara no han marxat comencen a fer-ho. L’endemà, s’evacua l’hospital i els locals de les organitzacions republicanes són abandonats. Centenars de refugiats s’amunteguen en vagons de càrrega de l’Estació del Nord, però no hi ha locomotores i la majoria han de marxar a peu. El fred és intensíssim i la sensació de derrota és real i present.
Exemplar del diari Terrassa del 23 de gener de 1939. En les seves dues úniques pàgines es fa una crida a la unitat de l'antifeixisme, a la fortificació i a la resistència. Font: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/
La zona de combat, allunyada de
la ciutat durant tota la guerra, arriba ara a Terrassa. Les canonades se senten
cada com més fortes i es presencien dos combats aeris sobre la ciutat. Els dies
24 i 25, l’aviació feixista bombardeja les perifèries de la ciutat,
concretament ca n’Aurell i la carretera de Castellar. La nit del 24 al 25, la Brigada Líster
saqueja l’Ajuntament, s'enduen les màquines d'escriure i regiren totes les dependències. El dia 25 al matí, tots els dirigents de la ciutat han fugit. Terrassa és terra de ningú i les dones, ancians i nens
es llencen al carrer per assaltar els magatzems de queviures, produint-se
escenes esgarrifoses; gent atropellant-se mútuament per intentar agafar tot el
menjar que podien. Són les conseqüències de dos anys de fam i penúries. Al cap vespre del dia 25, es poden contemplar
els llums de les fogueres de les tropes enemigues acampades a la serra de Can Poal, al sud-oest de la ciutat.
Durant la nit, soldats en retirada, per desfogar-se de la quimera de
vençuts, prenen foc a les fàbriques Terrassa Industrial, Matèries Industrials i
una quadra de cal Gibert, també intenten encendre el Condicionament Terrassenc. El floc es reflexa en la negre nit i produeix una
gran impressió, però no causa grans danys gràcies a l'actuació dels bombers que aconsegueixen els incendis tot i la precarietat en que es trobaven.
Bombardeig al sud-oest de Terrassa el gener de 1939. Font: Ufficcio Storico dell'Aeronautica Militare (Roma)
Dijous, 26 de gener
Carrers deserts, són pocs els que s’atrevien a sortir al carrer. Silenci. Només se sent espetegar l’artilleria i el xiular dels projectils que passen per sobre la ciutat. Cap al migdia els dinamiters de l’Exèrcit Popular destrueixen els ponts de les carreteres de Sabadell, Montcada i Rellinars per dificultar el pas de l’exèrcit enemic, mentre que al cel, avions en formació passen per observar la ciutat. Finalment, cap al migdia, apareix el primer soldat: Un oficial, sol i pistola en mà entra caminant arran de paret al Raval de Montserrat. En arribar a l’Ajuntament, els conserges que s’havien quedat i algun bomber l’informen de la situació, el militar els dóna cigarretes i desfà el camí. Instants després entra una moto amb sidecar, baixa un militar graduat que desplega dues petites banderes, una roja y gualda i una d’italiana, i crida “Arriba Franco” “Arriba Mussolini!” Seguidament un gran exèrcit entra a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Primer, els terrassencs els miren emporugits rere les finestres, però després de la sortida dels primers partidaris dels nous ocupants que surten a rebre'ls amb crits i alguna bandera, els carrers es van omplint de gent. Al 22 de Juliol els ocupants reparteixen pots de conserves entre alguns nens que, encuriosits s'han acostat per veure d'aprop les tropes.
Carrers deserts, són pocs els que s’atrevien a sortir al carrer. Silenci. Només se sent espetegar l’artilleria i el xiular dels projectils que passen per sobre la ciutat. Cap al migdia els dinamiters de l’Exèrcit Popular destrueixen els ponts de les carreteres de Sabadell, Montcada i Rellinars per dificultar el pas de l’exèrcit enemic, mentre que al cel, avions en formació passen per observar la ciutat. Finalment, cap al migdia, apareix el primer soldat: Un oficial, sol i pistola en mà entra caminant arran de paret al Raval de Montserrat. En arribar a l’Ajuntament, els conserges que s’havien quedat i algun bomber l’informen de la situació, el militar els dóna cigarretes i desfà el camí. Instants després entra una moto amb sidecar, baixa un militar graduat que desplega dues petites banderes, una roja y gualda i una d’italiana, i crida “Arriba Franco” “Arriba Mussolini!” Seguidament un gran exèrcit entra a la ciutat per les carreteres de Rellinars, Rubí i Matadepera. Primer, els terrassencs els miren emporugits rere les finestres, però després de la sortida dels primers partidaris dels nous ocupants que surten a rebre'ls amb crits i alguna bandera, els carrers es van omplint de gent. Al 22 de Juliol els ocupants reparteixen pots de conserves entre alguns nens que, encuriosits s'han acostat per veure d'aprop les tropes.
Els locals d’ERC, Acció Catalana, el PSUC, la
UGT i la CNT són assaltats per convertir-se en seu de les diferents organitzacions
falangistes. Repiquen les campanes de
l’església de Santa Maria, les úniques que s’han salvat de la destrucció. Al
Raval es forma una manifestació que
aclama als vencedors que fan parlaments des del balcó l’Ajuntament, on ja oneja
la bandera espanyola bicolor. Es veuen
cares conegudes, alguns feia mesos que s’havien amagat a les golfes de casa,
d’altres venen amb l’exèrcit vencedor. Quatre terrassencs són els primers en
entrar amb les tropes vencedores: Pere Matalonga, Francesc Duran, Joan Vert,
Santi Trullàs i Miquel Cirera. Matalonga havia estat militant de Renovación
Española durant la República, i ara, essent oficial de l’Exèrcit de Franco,
dirigeix unes paraules als terrassencs que es concerten davant l’Ajuntament. Probablement
molts dels que ara aplaudeixen i saluden amb el braç alçat també havien sortit
el 14 d’abril i havien anat a aclamar Macià en la seva visita a Terrassa l’any
1932, però després de 2 anys i mig de guerra, qualsevol final és alliberador. Josep Homs Bages, industrial salista, és nomenat alcalde, tot i que el veritable poder recau
sobre l’autoritat militar. A la nit les tropes del Ejército Nacional desfilen en perfecta formació per la Rambla i
l’endemà, al Passeig, es celebrarà la primera missa pública des de 1939. Hi acudiran molts terrassencs a contracor: Per
evitar cap descreença, més val deixar-s’hi veure. Els símbols del canvi eren,
doncs, evidentíssims: Banderes, crits, himnes, cançons... i fins hi tot l’hora:
L’Espanya de Franco es regia per l’hora solar, dues hores menys que a l’Espanya
republicana.
Tropes italianes desfilant per Terrassa, després de ser ocupada. Font: Casals-Arxiu Tobella
FONTS:
- PERNAU, Josep Diari de la Caiguda de Catalunya
- MARCET, Xavier Els anys foscos de la postguerra
- RAGON, Baltasar Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil
- DUCH, Joan Anys negres 1936-1939
- Tarrasa Información (26/01/1959)
- Fonts orals: Joan Ullés, Baltasar Jorba, Montserrat Castella
